EN CLAU INTERNA

Durant molt, massa temps, vam tenir molt clar que no podia haver llibertat sense democràcia. La democràcia ens havia de portar drets, participació,... llibertat. I la democràcia va arribar, i ens va portar tot allò que esperàvem... I es van legalitzar els partits polítics, que havien de canalitzar la participació política del poble, en qui residia la sobirania. I ho van fer. I els partits van convocar els seus congressos constituents, fundacionals, de renovació... I els partits van escollir les persones que havien de dirigir els seus destins.

I aquí acaba l’ història.

Sense llibertat no hi ha democràcia. I si no podem discrepar, si no podem pensar per nosaltres mateixos, no hi ha llibertat. I no hi ha democràcia sense drets. I si ens han de dir el que hem de fer, el que hem de votar... no hi ha participació. I sense participació no hi ha democràcia. I si la llibertat i els drets i la participació internes als partits son únicament formals, si no son reals, la democràcia interna als partits tampoc ho és.

Un partit no és més fort per tenir una línia de pensament única. Un partit és més fort com més obert es mostra al diàleg, a la discrepància, com més representa la societat en que s’ ubica. De la discrepància neixen les noves idees, de l’ unanimitat l’ uniformitat. Si fem sempre el mateix, si pensem sempre el mateix, obtindrem sempre el mateix resultat.  I una societat només evoluciona quan és capaç de veure la realitat de forma distinta. I un partit només evoluciona quan és capaç d’ interpretar la societat de forma distinta.

Evolució és renovació. Renovació és canvi. El canvi és necessari. Els militants el reclamen. La societat el reclama.

I canviar és fer les coses de manera diferent. És interpretar les necessitats de la societat de forma diferent. És establir noves i diferents formes de relació internes. És explicar les coses de forma diferent.  I no es produirà un canvi real si no s’ accepta la diferència. Un partit modern, no cal dir que d’ esquerres, ha d’ acceptar les diferents sensibilitats que es manifestin. Integració no és uniformitat. Integrar és acceptar la pluralitat, és reforçar els punts  comuns i aprofitar les discrepàncies per aprendre d’ elles. 

Tenim una gran oportunitat per produir el canvi real, per evolucionar, per tornar a connectar amb la societat amb la que ens hem compromès. I no la podem deixar passar.