ES POT PROTEGIR LA DEMOCRÀCIA DAVANT ELS ATACS QUE ES PRESENTEN SOTA LA BANDERA DE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ?


La Declaració Universal de Drets Humans, de 1948, proclama al seu Preàmbul la necessitat que els drets siguin protegits “contra la tirania i la opressió”.

En aquest sentit, l’article 17 de la Convenció per a la protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Públiques (Consell d’Europa, 1950) estableix que cap de les disposicions de la Convenció pot ser invocada en una actuació que vagi contra els propis drets i llibertats reconeguts.

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha resolt sobre la matèria en diverses ocasions. En la seva Sentència sobre l’assumpte Kasymakhunov y Saybatalov contra Rússia, de 14 de març de 2013, va establir que l’article 17 serveix com a garantia perquè determinades persones o grups amb finalitats autoritàries puguin aprofitar per les seves argumentacions els principis de la pròpia Convenció, de manera que per portar a terme aquesta protecció no cal, diu, impedir l’accés als Drets per part d’aquestes persones o grups, sinó aplicar l’article 17.

El vincle entre la Convenció i els principis de democràcia i llibertat determina, segons el Tribunal, que ningú està autoritzat a basar-se en les disposicions de la Convenció per “debilitar o destruir els ideals i valors d’una societat democràtica”.  D’aquesta manera, s’han de considerar fora de la protecció de la Convenció les polítiques o actuacions:

-          Que incitin a la violència,

-          que no respectin la democràcia o tinguin com a objectiu la seva destrucció, o

-          que atemptin contra els drets i llibertats reconeguts en una democràcia

En el cas concret de la sentència, va quedar acreditat que els demandants, membres del Partit de l’Alliberament, distribuïen literatura d’ideologia fonamentalista, i portaven a terme actuacions de reclutament de nous membres. En les seves actuacions es realitzaven declaracions antisemites, incitant a la violència, entre d’altres, demanant la destrucció violenta d’Israel, el desterrament i assassinat dels seus habitants i la justificació d’atemptats suïcides que van provocar la mort de civils.

Les proves pericials van acreditar, també, que els documents que repartien contenien declaracions que incitaven a la violència, i que en alguns es deia que estava permès matar a qualsevol ciutadà d’un estat enemic. I que es proposaven mètodes no democràtics (inclús violents) per derrocar governs no musulmans i obtenir el poder polític per, entre d’altres mesures a implementar, l’establiment de diferents sistemes jurídics amb diferents drets i llibertats en funció del sexe o la religió de les persones.

Les activitats promogudes, així, no es limiten, segons el Tribunal, a la promoció del culte religiós o l’observança de determinats principis en l’àmbit de la vida privada, sinó que transcendeixen aquesta esfera privada de la consciència individual, afectant a la organització social.

En conclusió, el Tribunal estableix que les activitats descrites no es poden contenir en la protecció de la llibertat de pensament, consciència i religió (de l’article 9 de la Convenció), ni de la llibertat d’expressió (article 10) o de reunió i associació (article 11), definint clarament un límit a l’exercici d’aquestes llibertats públiques, ja que, si es concedís la protecció, “contribuiria a la destrucció dels drets i llibertats enunciats en la Convenció”.

El Tribunal havia establert, el 2004, aquest criteri en la seva Sentència sobre l’assumpte Norwood contra Regne Unit, en el que el demandant, un membre del Partit Nacional Britànic, d’extrema dreta, va ser condemnat per alteració de l’ordre públic per haver col·locat en una finestra de casa seva un pòster del partit en el que es podia veure una imatge de les Torres Bessones de Nova York amb un text en referència a “fer fora” del Regne Unit l’Islam per “protegir” els ciutadans britànics.

El TEDH va dictaminar que no s’havia produït una violació de l’article 10 del Conveni atenent al fet que el pòster en qüestió contenia una expressió pública d’atac directe a les persones musulmanes del Regne Unit, al temps que els vinculava directament, i de manera genèrica, a un atac terrorista, pel simple fet de pertànyer a una determinada religió.

El Tribunal Constitucional, en Sentència de 177/2015, de 22 de juliol, va expressar en aquests mateixos termes que, en consonància amb la jurisprudència del TEDH, la llibertat d’expressió no és “un dret fonamental absolut i il·limitat, sinó que té lògicament, com tots els demés, els seus límits”, i posava de manifest la necessitat de sancionar i prevenir, “sempre amb exquisit rigor”, qualsevol forma d’expressió que pugui promoure, incitar o justificar “l’odi basat en la intolerància”.

La jurisprudència a que es refereix el TC la trobem, per exemple, en la Sentència de 16 de juliol de 2009 en l’assumpte Féret contra Bèlgica, on es recorda que “la incitació a l’odi no requereix necessàriament la crida a tal o qual acte de violència, ni a un altre acte delictiu”, sinó que és suficient perquè es posi de manifest que es produeixi un atac a una persona, o un grup específic, o una incitació a la discriminació, en el cas concret de la sentència, un discurs polític que inciti a l’odi sobre la base de “prejudicis religiosos, ètnics o culturals”, ja que representen “un perill per a la pau social i l’estabilitat política en els estats democràtics.”

En el seu llibre "El Tribunal d'Estrasburg. Una immersió ràpida" (Tibidabo Ediciones), l'expresident del TEDH, Josep Casadevall, inclou diverses sentències en relació amb aquesta qüestió, atenent als diferents aspectes que inclou. Així, l’assumpte Lehideux i Isorni contra França, del 1998, en relació a l’apologia de crims de guerra, Günduz contra Turquia, del 2003, sobre apologia de la violència i incitació a l’hostilitat. Lerov contra França, el 2008, en un tema sobre apologia del terrorisme, Le Pen contra França, al 2010, sobre discriminació racial, o Vejdelant i altres contra Suècia, en un cas sobre incitació a l’homofòbia. Més recentment, ens recorda l’ex magistrat, la Sentència del cas Delfi contra Estònia, del 2015, i la de l’assumpte Smajic contra Bòsnia-Herzegovina, del 2018, sobre el discurs d’odi a les xarxes.


Comentarios

Entradas populares