HOMENATGE

Fa poc més de dos anys rebíem la noticia que Adolfo Suarez, principal artífex de la Transició espanyola a la democràcia, patia d’ Alzheimer. Ara fa unes setmanes, el propi ex – President de la Generalitat Pasqual Maragall ens comunicava que ell també patia aquesta malaltia. L’ últim en afegir-se a aquesta malaurada llista ha estat Jordi Solé Tura, un dels Pares de la Constitució.

Com es conjura la casualitat, o la desgracia, per unir una vegada més els destins d’ aquestes tres persones és una qüestió que no hem deixa indiferent.

Haig de dir que es tracta de tres personatges als que jo, des de fa molt de temps, he admirat de manera molt especial. Pel que fa a Adolfo Suarez, crec que és, sens dubte, un dels polítics més importants de la Història d’ Espanya. La seva participació a la Transició Espanyola (el període històric que més m’ ha fascinat sempre) va ser fonamental. Crec que la seva alçada política és indiscutible, i el sacrifici personal que va oferir, extraordinari. De totes les imatges que em venen a la memòria quan penso en aquell moment històric, una de les que més clara tinc és la del President Suarez tancant els ulls mentre sospira d’ alleugeriment al aprovar-se la Llei per la Reforma Política, en les que havien d’ esdevenir les últimes Cortes franquistes.

De Pasqual Maragall crec que s’ ha dit ja tot. Lluitador incansable, ha demostrat sempre que es pot ser coherent amb un mateix, fins al final, assumint les conseqüències de cara. La manera d’ afrontar la malaltia, el coratge personal, és un acte més de generositat vers els milers de persones anònimes que la pateixen al nostre país, vers les seves famílies.

A Jordi Solé Tura vaig tenir el plaer de conèixe’l durant la meva etapa com estudiant de Dret a la Universitat de Barcelona. Recordo amb emoció les classes que ens va impartir (molt poques, ja que durant aquell primer curs de carrera vam tenir l’ enorme sort de comptar a l’ assignatura de Dret Constitucional amb diferents professors de l’ alçada de Miguel Angel Aparicio, Eliseo Aja, Cesáreo Rodríguez-Aguilera de Prat, Marc Carrillo...). Per qui estima com jo aquesta matèria ha estat un privilegi escoltar, a les aules de la Facultat de Dret, les paraules de qui va ser un dels Pares de la Constitució. Em queda l’ honor de tenir-lo al quadre de professors a la meva orla de promoció.

Serveixi aquest record com a humil i personal homenatge a qui, com Suarez, Maragall i Solé Tura van decidir un dia que havien trobat el sentit a les seves vides en el servei als altres.

Ells no tindran ja l’ oportunitat de recordar què van fer, qui van ser. Però nosaltres sí podem. Ara ens toca a nosaltres recordar-ho, per ells i per nosaltres.