ES POT PROTEGIR LA DEMOCRÀCIA DAVANT ELS ATACS QUE ES PRESENTEN SOTA LA BANDERA DE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ?
En aquest sentit, l’article 17 de la Convenció per a la protecció dels
Drets Humans i de les Llibertats Públiques (Consell d’Europa, 1950) estableix
que cap de les disposicions de la Convenció pot ser invocada en una actuació
que vagi contra els propis drets i llibertats reconeguts.
El Tribunal Europeu de Drets Humans ha resolt sobre la matèria en diverses
ocasions. En la seva Sentència sobre l’assumpte Kasymakhunov y Saybatalov
contra Rússia, de 14 de març de 2013, va establir que l’article 17 serveix com
a garantia perquè determinades persones o grups amb finalitats autoritàries
puguin aprofitar per les seves argumentacions els principis de la pròpia
Convenció, de manera que per portar a terme aquesta protecció no cal, diu,
impedir l’accés als Drets per part d’aquestes persones o grups, sinó aplicar
l’article 17.
El vincle entre la Convenció i els principis de democràcia i llibertat
determina, segons el Tribunal, que ningú està autoritzat a basar-se en les
disposicions de la Convenció per “debilitar o destruir els ideals i valors
d’una societat democràtica”. D’aquesta
manera, s’han de considerar fora de la protecció de la Convenció les polítiques
o actuacions:
-
Que
incitin a la violència,
-
que
no respectin la democràcia o tinguin com a objectiu la seva destrucció, o
-
que
atemptin contra els drets i llibertats reconeguts en una democràcia
En el cas concret de la sentència, va quedar acreditat que els demandants,
membres del Partit de l’Alliberament, distribuïen literatura d’ideologia
fonamentalista, i portaven a terme actuacions de reclutament de nous membres.
En les seves actuacions es realitzaven declaracions antisemites, incitant a la
violència, entre d’altres, demanant la destrucció violenta d’Israel, el
desterrament i assassinat dels seus habitants i la justificació d’atemptats
suïcides que van provocar la mort de civils.
Les proves pericials van acreditar, també, que els documents que repartien
contenien declaracions que incitaven a la violència, i que en alguns es deia
que estava permès matar a qualsevol ciutadà d’un estat enemic. I que es
proposaven mètodes no democràtics (inclús violents) per derrocar governs no
musulmans i obtenir el poder polític per, entre d’altres mesures a implementar,
l’establiment de diferents sistemes jurídics amb diferents drets i llibertats
en funció del sexe o la religió de les persones.
Les activitats promogudes, així, no es limiten, segons el Tribunal, a la
promoció del culte religiós o l’observança de determinats principis en l’àmbit
de la vida privada, sinó que transcendeixen aquesta esfera privada de la
consciència individual, afectant a la organització social.
En conclusió, el Tribunal estableix que les activitats descrites no es poden
contenir en la protecció de la llibertat de pensament, consciència i religió
(de l’article 9 de la Convenció), ni de la llibertat d’expressió (article 10) o
de reunió i associació (article 11), definint clarament un límit a l’exercici
d’aquestes llibertats públiques, ja que, si es concedís la protecció,
“contribuiria a la destrucció dels drets i llibertats enunciats en la
Convenció”.
El Tribunal havia establert, el 2004, aquest criteri en la seva Sentència
sobre l’assumpte Norwood contra Regne Unit, en el que el demandant, un membre
del Partit Nacional Britànic, d’extrema dreta, va ser condemnat per alteració
de l’ordre públic per haver col·locat en una finestra de casa seva un pòster
del partit en el que es podia veure una imatge de les Torres Bessones de Nova
York amb un text en referència a “fer fora” del Regne Unit l’Islam per
“protegir” els ciutadans britànics.
El TEDH va dictaminar que no s’havia produït una violació de l’article 10
del Conveni atenent al fet que el pòster en qüestió contenia una expressió
pública d’atac directe a les persones musulmanes del Regne Unit, al temps que
els vinculava directament, i de manera genèrica, a un atac terrorista, pel
simple fet de pertànyer a una determinada religió.
El Tribunal Constitucional, en Sentència de 177/2015, de 22 de juliol, va expressar
en aquests mateixos termes que, en consonància amb la jurisprudència del TEDH,
la llibertat d’expressió no és “un dret fonamental absolut i il·limitat, sinó
que té lògicament, com tots els demés, els seus límits”, i posava de manifest la
necessitat de sancionar i prevenir, “sempre amb exquisit rigor”, qualsevol
forma d’expressió que pugui promoure, incitar o justificar “l’odi basat en la
intolerància”.
La jurisprudència a que es refereix el TC la trobem, per exemple, en la
Sentència de 16 de juliol de 2009 en l’assumpte Féret contra Bèlgica, on es
recorda que “la incitació a l’odi no requereix necessàriament la crida a tal o
qual acte de violència, ni a un altre acte delictiu”, sinó que és suficient perquè
es posi de manifest que es produeixi un atac a una persona, o un grup
específic, o una incitació a la discriminació, en el cas concret de la
sentència, un discurs polític que inciti a l’odi sobre la base de “prejudicis religiosos,
ètnics o culturals”, ja que representen “un perill per a la pau social i l’estabilitat
política en els estats democràtics.”
En el seu llibre "El Tribunal d'Estrasburg. Una immersió ràpida" (Tibidabo
Ediciones), l'expresident del TEDH, Josep Casadevall, inclou diverses sentències
en relació amb aquesta qüestió, atenent als diferents aspectes que inclou. Així,
l’assumpte Lehideux i Isorni contra França, del 1998, en relació a l’apologia
de crims de guerra, Günduz contra Turquia, del 2003, sobre apologia de la
violència i incitació a l’hostilitat. Lerov contra França, el 2008, en un tema sobre
apologia del terrorisme, Le Pen contra França, al 2010, sobre discriminació racial,
o Vejdelant i altres contra Suècia, en un cas sobre incitació a l’homofòbia.
Més recentment, ens recorda l’ex magistrat, la Sentència del cas Delfi contra
Estònia, del 2015, i la de l’assumpte Smajic contra Bòsnia-Herzegovina, del
2018, sobre el discurs d’odi a les xarxes.
Comentarios