MAJORIA SILENCIOSA

Ja he dit altres vegades que no sóc nacionalista. Que mai ho vaig ser. I que no crec que hagi de justificar-me per això. Que sempre vaig pensar que és un sentiment. Es té o no es té. I jo no ho tinc. I que el que sí tinc és la profunda convicció que no puc defensar la meva posició sense defensar amb la mateixa força la possibilitat que qui sí ho sigui es manifesti també. 

I que crec que en això consisteix la democràcia, en acceptar totes les posicions, debatre-les, i després que decideixi la majoria. I acceptar-ho. I després seguir defensant cadascun la seva postura, i tornar a debatre quan calgui… És el sistema que ens hem donat, el que ens permet progressar com a poble.

I que és en aquest sentit que únicament una consulta que permeti que el poble de Catalunya digui el que pensa pot completar l’ algoritme democràtic, ara incomplert.

És cert, però, que d’ un temps cap aquí determinades situacions, i especialment determinades actituds i comportaments envers la nostra realitat, la catalana, estan provocant una certa evolució en aquest aspecte del meu pensament més íntim, portant-me cada vegada amb més força cap a posicions més properes a la creença que, efectivament, un estat propi ens permetria assolir un grau d’evolució com a poble que, hores d’ ara, no ens és permès. En aquestes estem.

Conec bastants catalans que, com jo, no van participar a la Via Catalana. Formem part del que s’ ha donat en denominar “majoria silenciosa”. I molts votarien/votaran a favor en una consulta sobre la independència. No manifestar-se és, bàsicament això, no manifestar-se. No és ni estar en contra ni a favor del que és manifestat. És simplement no dir.